12.

«En el tractat L’art hieràtic dels grecs, Procle, escriu: “Quina altra raó podria donar-se al fet que l’heliotrop segueix el moviment del sol i el selenotrop el de la lluna, festejant ambdós en la mesura del seu poder, les lluminàries del seu món? Tota cosa fa oració segons el rang que ocupa en la naturalesa i canta la lloança de l’element principal de la sèrie divina a la qual pertany, ja sigui una lloança espiritual, racional, física o sensible; és per això que l’heliotrop es mou en la mesura que és lliure per moure’s i, si poguéssim escoltar el so de l’aire produït pel seu moviment de gir, ens adonaríem de com es tracta d’un himne al seu rei tal i com pot cantar-lo una planta”»... o un til·ler

11.

Al til·ler m’he acostumat a dir-li de tu. El mateix Tu que era molt abans que cap Jo

10.

«Tenen mans, tenen eines, tenen eines-mans» podria dir un turista extraterrestre per caracteritzar-vos a vosaltres, els humans, després que us fes una primera visita. Eines per llançar a distància, eines per tallar, per colpejar, per cosir, per cavar, per perforar, per menjar i per cuinar, per dormir, per vestir, per dibuixar, per escriure... Aquesta, doncs, és la primera cosa que, des del meu punt de vista de til·ler, veig de vosaltres: la manubitat. Teniu mans, vosaltres! Teniu el tenir a mà i el ser i l’estar a mà, teniu l’utilitzabilitat, teniu els utensilis – és útil allò que ve a tret d’una mà hàbil i que demana de ser agafat correctament – Utilitzeu ganivets quan parleu i l’experiència del ganivet ja és en l’ànima dels vostres primers diccionaris. Cada mot arma, dreça, para, munta una porció de món. De vegades fins i tot assoliu el llenguatge veritable: aquell que segueix els talls preestablerts i que sempre talla pel punt on les coses, elles mateixes, proposen osques, entalls o distincions

9.

Podria ser til·ler, jo? Crec que sí perquè quan bufa el vent, les seves fulles tenen la rapidesa dels ocells, perquè floreixen amb el foc del maig, perquè són purs com els infants i perquè la boira santa sovint també els colga,

8.

D’ençà que ells, els enemics, jeuen vençuts no hi ha cap necessitat de talar cap arbre. «D’ençà que jeus no puja ningú a tallar-nos» escriu el profeta Isaïes posant-se en la pell de l’arbre. «Tota la terra reposa tranquil·la ara i esclata de joia; els xiprers s’alegren sorollosament de tu, els cedres, els til·lers del Líban». 06.06.05

7.

D’una de les teves fulles – la que sembla voler entrar a casa pel balcó, la més propera a mi – m’arriba la serenor i la confiança. Confiança infinita en una promesa infinita, podríem dir, seguint el fil d’allò que em deies ahir: que l’exterior no existeix, que tot és en tot. Un món harmònic i equilibrat començava a desplegar-se en la meva imaginació mentre contemplava el balanceig d’aquesta fulla provocat per la mateixa brisa d’aire que s’emportava el fum del meu cigarret. «Massa idíl•lic, massa bonic» de repent em vas dir. «Pensa que hi ha germans meus, anomenats pomers, que, preferint la bellesa dels seus fruits a la conservació del seu equilibri, es trenquen. Són bojos»

6.

Der Lindenbaum (féu clic damunt el títol) Text: Wilhelm Müller. Música: Franz Schubert.

Am Brunnen vor dem Tore / Da steht ein Lindenbaum / Ich träumt in seinem Schatten / So manchen süßen Traum / Ich schnitt in seine Rinde / so manches liebes Wort / Es zog in Freud und Leide / Zu ihm mich immer fort 

Ich mußt auch heute wandern / Vorbei in tiefer Nacht / Da hab ich noch im Dunkel / Die Augen zugemacht / Und seine Zweige rauschten / Als riefen sie mir zu: / "Komm her zu mir, Geselle / Hier findst du deine Ruh 

Die kalten Winde bliesen / Mir grad ins Angesicht / Der Hut flog mir vom Kopfe / Ich wendete mich nicht / Nun bin ich manche Stunde / Entfernt von diesem Ort / Und immer hör ich's rauschen: / "Du fändest Ruhe dort 

— 

El Tell 

Prop la font, davant la porta / hi ha plantat un tell / Vaig somiar-hi, a la seva ombra / somnis d’un amor novell / Hi vaig tallar, a l’escorça / moltes paraules d’amor / En el goig i en la tristesa / tothora he fet cap al tell 

Avui hi he anat a la vora / quan la nit era més closa / I llavors, malgrat la fosca / he hagut de tancar els ulls / I les branques, murmurioses / em deien a sota veu: / vine fins a mi, company, aquí trobaràs descans 

El vent gelat reblifa / la meva cara a pler / i el barret em solleva / però jo no hi paro esment / Ara sóc a moltes hores del tell / però la seva veu m’hi atrau: / encara sento el murmuri : / aquí hauries trobat pau 

29 de Juny del 2005, sant Pere

5.

«Desmentir l’exterior, comprendre amb quina mena d’adversari te les has d’heure ja que, com saps, l’exterioritat no existeix, no hi ha res fora de res, ja que l’exterior és impensable, impossible per al cel. Pregunta, pregunta si vols, al cosmos si hi ha alguna cosa fora d’ell – posa’t en el seu lloc – o posem-nos en el lloc d’un dia – qui pot dir mai que res ni ningú per un moment sigui fora de cap dia ? I ara arribes tu, et plantes al meu davant, encens un cigarret, em mires i dius, com qui parla amb una cosa, que un dia em pintaràs»

4.

M’agradava molt de contemplar-te ahir, al capvespre, mentre jo prenia cafè i tu creaves distància. M’explicaré. Mentre acaronaves les valls i els marges de les muntanyes i t’aturaves a beure als estanys i t’enlairaves prodigiós esquivant els cims i et veia mirar arrogant les teulades de les cases que hi havia prop dels camins i fregaves les canteres de tant just com travessaves els seus espadats. Amb un d’ells vas prendre mal -les fulles d’una de les teves branques es van queixar- però després encara vas lliscar com un perseguit, penyal avall, i quan ja del teu frec paorós amb l’aire jo, molt espantada, en deia tro, per fi vas ser portat com una estrella al meu costat, al pati del balcó, a baix, a aquí, a ara, dòcil i omnipotent, com qui arriba finalment a la porta del seu propi estable

3.

Em vaig recordar d’un poema d’Emily Dickinson que poc més o menys diu «El til.ler és un arbre antic, però més antic que ell és el Til·ler del Firmament damunt seu aquesta nit. El sol, després de declinar en la seva Carrera ens lega aquest Arbre final a la Contemplació – no al tacte – Aquesta flor d’Occident. L’Oest és la corol·la. El Calze és la terra. Les càpsules pulides – llavors d’Estrelles. El Científic de la Fe, però, ara acaba de començar la seva investigació. En síntesi ve a dir que es tracta de la Flora oculta a l’Anàlisi del Temps. L’expressió «l’Ull no ho ha vist» pot ser comuna entre els cecs, però no consentirem que la Revelació s’aturi per tesis com aquesta

2.

L’endemà d’ahir que vaig sentir per primera vegada la seva veu, vaig tenir el pensament que aquest til·ler coincidia, que era idèntic a... ell mateix! Molt. I mentre em dutxava em preguntava en què consistia aquesta identitat. Tenia la sensació que allò idèntic del til·ler descansava en allò manifestat que és invisible i no en la seva manifestació

1.

Visc en un pis vell de Manresa on m’he habituat a veure un arbre per la finestra del balcó. Un til·ler. Vet aquí, però, que un dia la percepció que m’havia acostumat a tenir d'ell va canviar en alguna cosa. Aquest canvi ho era més de visió que de mirada. Si ho havia d'explicar resumidament diria que el til·ler em parlava i les coses que sortien de la seva veu eren immenses comparades a la rutina d’allò que se suposa que a cada moment veig d’ell. Vaig tenir la sensació que probablement tan sols una petita part de tot allò que del til·ler sabia havia estat oberta a la percepció. Aquella tarda havia vingut a manifestar-se en tota la seva esplendor, més viu que mai. Era, en la meva retina, una taca lluminosa enmig d’anells de zones de foscor fins ara gairebé desconegudes, no manifestades fins aquell dia, no dites, no imaginades d’ell